CRÍTICA
Roser Garcia Piñón
La veu de dones silenciades, la imatge d’una adolescent qualsevol perduda entre el que vol i el que és correcte; un pare que arriba a taula parada i fa crits a la dona; una muller que veu llum quan l’home no hi és. Un tren que arriba. Un tren que sí o sí hem d’agafar. Un tren que ens durà a la llibertat. Quanta innocència!!
Així és la vida de Lis, una jove que encarna el paper de l’actriu castellonenca Carmen Arrufat, i que en arribar l’estiu i les amigues al poble, es passen el dia al carrer, com qualsevol jove fa durant les vacances al poble, fent festa i festejant. Però la Lis, aquest estiu que acabarà amb la seua innocència, festeja amb un xicot major que ella (Joel Bosqued), i que sap que no li convé, motiu pel qual portarà la relació en secret per tal que els veïns no xafardegen i no arribe a l’oïda dels seus pares.
Lis, que des de sempre havia somniat ser artista de circ, malgrat la negativa dels pares, o millor dit, la negativa dictada pel pare (Sergi López), no deixa de banda el seu somni ni quan al final de l’estiu s’assabenta que està embarassada. Ella, una jove que ha viscut tota la vida al poble, en una casa i un veïnatge d’allò més tradicional, i amb una mare (Laia Marull) arrelada als costums i a les tradicions d’un poble menut i rural, s’ha d’enfrontar a aquesta realitat davant el seu pare, eixe home gran que riny a la mare si no està el dinar a taula quan hi arriba, que no deixa de renegar perquè res no li pareix bé.
Així passa l’estiu i arriba la tardor. Així passa de l’adolescència i la innocència d’una joventut divertida, despreocupada i somniadora, a una maduresa que trenca amb tota eixa felicitat que havia envoltat l’estiu de Lis. Així, decideix fer front al seu context però no renunciar al seu somni de ser artista de circ… Quanta innocència!!
Evoluciona Lis doncs, que deixa de ser xiqueta amb eixe embaràs i la decisió que haurà de prendre per seguir endavant amb la seua vida i amb els seus somnis, però evoluciona també la seua mare, que havia viscut sempre sota les mirades del veïnat, a l’ombra d’un home masclista i autoritari i que s’alça per fer costat a la filla, donant veu així a un col·lectiu generacional de dones silenciades amb idees que mai no van dur endavant ni somnis que mai no van veure realitat, pel ‘quèdiran’ dels veïns i pel ‘content’ dels seus marits.
La pel·lícula mostra per tant, al llarg dels 90 minuts, un munt de temàtiques que representen generacions diverses. Així, qualsevol jove dels anys 80 es pot veure reflexada en eixes orquestres a la plaça del poble durant les nits d’estiu, amb eixos romanços amb el xic que no li convé, amb eixes relacions secretes que mai no poden acabar bé… Ara bé, veiem en La innocència que hi ha mòbils, que les xarxes socials formen part de les vides d’aquests adolescents, i per tant, hi ha un salt generacional que ens trasllada a la joventut de qualsevol adolescent de hui dia. Entra per tant, eixa nova temàtica que no ens podia envoltar als joves nascuts en les darreries dels 70 i mitat dels 80: el ciberassetjament.
Per moments et trasbalsa, et fa dubtar en quina època transcorre realment l’acció perquè és com si no quadrara la tecnologia en eixe ambient de tota la vida. Però alhora veus que eixe munt de personatges, bastant estereotipats i que segueixen tots un mateix patró prou convencional (el pare autoritari, la mare que fa el que ell diu i se sent entre l’espasa i la paret, i la filla, que vol trencar amb tot això i anar a Barcelona, fugir d’eixe ambient…) han existit i existeixen. I probablement, existiran tota la vida, i potser això és el que la directora, Lucía Alemany, ha volgut també transmetre’ns al llarg de la seua opera prima. Perquè de bons i de dolents sempre hi ha hagut, però també de pares comprensius i amb qui parlar i conversar, de relacions matrimonials amb confiança i estima, i també d’eixos primers amors d’estiu que acaben amb una vertadera història d’amor. Millor dit! d’aquells primers amors d’estiu que mai no acaben…
Així, potser la protagonista d’aquesta història d’un estiu qualsevol a Traiguera se sent incompresa per tots els que l’envolten: la família, el nóvio, les amigues… fins que entra en escena Remedios, la mare de la seua amiga i que pren una força increïble a mesura que avança l’acció. Un personatge místic i amb uns valors que defensarà per damunt de tot l’ètica i la moral, i és que “la culpa no existeix”. Remedios, un personatge que espentarà a mare i filla per anar a Barcelona a veure eixe món desconegut per a elles i tan il·lusionant, eixa ciutat que trenca amb les seues vides de poble, eixe lloc tan somniat que li obriria la seua carrera circense.
Així doncs, mare i filla decideixen agafar el tren una volta ha passat tota aquesta remor, i poder fer front a un futur, qui sap si somniat o trencador. I ací, just quan ha acabat l’estiu, quan la tardor arriba al poble i els veïns tornen a les seues cases, quan eixe amor d’estiu acaba i arriba el silenci a Traiguera, mare i filla decideixen agafar el tren. El tren que les porta a Barcelona. El tren que els canviarà la vida, el futur. O no, qui sap… Sens dubte, quanta innocència!!
