OPINIÓ
Roser Garcia Piñón
Hi ha voltes en la vida que no t’adones que passa el temps, i d’altres que passa el temps amb la sensació que no has fet res, i no hi ha volta enrere. Passe el que passe, el temps és tan efímer com que el present ja no existeix.
Tot un tòpic…
Però no, és real i la realitat, tot i que no sempre és objectiva, és la nostra vida, forma part del nostre present, que alhora ja és el nostre passat. I així, veiem passar la vida. I així, hem passat un confinament i ara sembla que tot, a poc a poc, torna al seu lloc. Sembla que a poc a poc la vida va normalitzant-se (remarcant allò que es diu de la “nova normalitat”, és clar): obrin els cinemes, tornen els exàmens, comencen a vendre’s les entrades per als primers concerts, els teatres alcen el teló i les llibreries ja han obert les portes.
Avui m’he plantejat que potser en res, ja tot torne a ser normal, que la tornada a la feina ja és una realitat. I he fet la vista enrere. I mentre el cor seguia el seu batec constant, la meva ment ha decidit viatjar. No sabria dir ben bé on. Si potser en l’últim viatge que vaig fer o en aquell que no vaig arribar a poder fer. O potser, en eixes lectures que m’han acompanyat en el confinament. O en el temps que ha passat i ja no podré recuperar.
En tot cas, mire enrere i em sorprenc amb un somriure malenconiós. M’agrada viatjar. I la sort que tinc és que des de menuda m’han ensenyat a fer les maletes i descobrir indrets, però també m’han ensenyat a viatjar sense maletes, entre pàgines, summergida en les històries de desconeguts que acabes enyorant, vides que trobes interessants, comiats en estacions de tren que acabes desitjant.
I resulta que la lectura no és efímera. I que les aventures i els misteris que lliges formen part de la vida i de la realitat. I que ja no són present. Però són passat i són futur. I ara que he donat una ullada a aquests temps, o al passat, em retrobe amb la fortuna i amb la imaginació, i em porten a una realitat, no sé si real o paral·lela, però que no fictícia, a uns instants d’eixos efímers que entre rialles i anècdotes m’han transportat a un nou viatge. Meravellós.
I nosaltres no som eterns. Però tots eixos personatges amb què cada nit ens n’anem a dormir sí. I formen part de la realitat. I del passat i del futur. I ells també són el present. El present de cadascú de nosaltres quan obrim una portada i encetem, amb eixa aroma a paper una nova història. Un nou viatge. El present que ens regala la vida i que ja és passat i que ens prepara per al futur. El present de la lectura. I els viatges que ens regala. I la història que ens acompanya.
I no vull deixar de llegir, vull seguir descobrint, i emocionant-me. I conéixer nova gent. I visitar, des del meu imaginari, indrets sorprenents. I que no passe el temps. Que els amants continuen acomiadant-se en una andana. I que cada despertar siga un bell somni. La flaire del café recent fet. Aeroports on traginen els protagonistes. I que mai no arribe eixe últim vaixell. I que no deixes una pàgina blanc. I que aquesta, no siga la teva última oportunitat.
