OPINIÓ
Àlvar Andreu Ribes
Un tret que caracteritzà i formà part essencial de les composicions del moviment del hip hop, nascut a finals dels anys setanta als barris marginals novaiorquesos, fou l’ús del sample. En poques paraules, samplejar significa agafar un trosset d’una cançó ja enregistrada (combinada, si escau, amb una altra o altres -a gust del deejay-) i crear-ne una de nova, sobre la qual desenvolupa la rima l’MC (rap).
L’originalitat del concepte és total, encara que, aparentment i concreta, sembla un mer acte de copiar. Res més lluny de la realitat. De fet, originalment, es rebel·la contra el concepte de 'còpia', perquè relaciona, transforma i fa valdre el llegat comunitari. Així, es produeix un motiu, un efecte, una necessitat d’estirar el fil i anar a les arrels. Es tracta d’un procés creatiu en el qual es reivindica, amb orgull, tota la tradició de la música negra (la font directa d’on es nodreix, encara que puga combinar altres elements) que cal contextualitzar en un col·lectiu, l’afroamericà, que va patir l’esclavitud, el racisme, la segregació, la pobresa i la violència més descarnada pel fet de pertànyer-hi. Així doncs, d’una banda, ens trobem amb un col·lectiu empentat a les condicions vitals més miserables dels Estats Units. I d’una altra, comprovem com la música negra: des del blues i el jazz, al rythm and blues i al rock and roll, al soul, el funk i la música disco, mai deixa de reflectir una profunda connexió amb la realitat en què és concebuda, cosa que li atorga un valor afegit determinant envers altres creacions de laboratori amb data de caducitat assegurada.
Amb tot, no és agosarat afirmar que el hip hop és el resultat d’un diàleg intergeneracional que deixa el debat sobre els drets d’autor en un plànol absolutament banal. Existeix una resistència creativa, una esperança conscient, un fil conductor, la relació com a font d’inspiració; en definitiva, un conjunt de valors que s’erigeixen enfront el nihilisme i l’individu alienat. No s’ha d’oblidar que, no fa tants anys, la comunitat afroamericana era víctima de la segregació, patia linxaments i, inclús, l’assassinat impune (l’imprescindible Strange Fruit de Billie Holliday). La mirada, per tant, ha de ser amplia i l’objectiu obert; perquè el hip hop, en la seua forma més autèntica, reivindica la memòria i reafirma el sentit col·lectiu de la música nascuda en la comunitat afroamericana que conté uns elements molt característics: ritme, ball, diversió, però també missatge, compromís, resistència i consciència. I, entre tots, un de clau: la pertinença a una comunitat objecte d’una injustícia social innata que sent la necessitat permanent d’expressar-se contra el poder opressor (com en la icònica Fight the Power dels Public Enemy), però també de qüestionar-se com a col·lectiu (Niggers are Scared of Revolution dels percussors del moviment: The Last Poets) i com a individu en una societat hedonista i deshumanitzada (The Bottle d’un altre referent com és Gil Scott-Heron).
Doncs bé, tan la forma com el contingut del llenguatge desenvolupat pel moviment del hip hop (i sense entrar a valorar altres formules i radiofórmules buides de qualsevol contingut que es vehiculen a través de l’estil però lluny de la visió que ací ens interessa), no solament va arrelar profundament en el seu entorn, sinó que, a més a més, ha anat expandint-se amb força arreu del món com una forma singular, autèntica i portadora d’uns valors que representen una visió de resistència i col·lectiva envers un món en el qual la injustícia social i la imposició del poderós sobre el dèbil són la llei de cada dia.
I en eixe sentit, en el nostre entorn més immediat trobem un exemple en què tota l’essència del hip hop i la dimensió més profunda del seu missatge: el llegat cultural, el diàleg intergeneracional, la resistència i l’esperança envers l’alienació, l'aïllament i el nihilisme (en el sentit que desenvolupa Josep Maria Esquirol en La resistència íntima), es troba perfectament reflectida. L’any 2016, la rapera valenciana Tesa enregistrà una cançó anomenada "Rebesnéts del tio Canya" que a partir del sample d’una cançó mítica d'Al Tall: "Tio Canya", crea la base instrumental sobre la qual rima una sèrie de versos en els quals tota una col·lectivitat es pot sentir representada:
La llengua és una joia que no es conserva a museus,
Rebesnéts del tio Canya no ens podreu parar els peus.
Heu de caure en breu, no li posem preu,
Un per un vull vore com caigueu des d’on esteu.
Blaveros mamarratxos, fatxes en despatxos
Volen fer carpaccio, el valencià fer-lo catxos,
Emetem sonores bombes grosses com els grills
Quan arriben hores, valencià ensenyaré als fills.
Quan estem units, vore’m com açò avança,
Amb els ulls humits, senyalem Almansa
No este derruït, devem d’estar derruïts
I tota la caspa se la llevem ja del mig.
Que deixen de xuclar eixos que parlen castellà
Que no tornen ni una “perra”, encara ens queda batalla
Sempre ho dic a la penya i al final la cosa estalla,
Tornarem la dignitat al nostre tio Canya!
Som els rebesnéts del tio Canya,
El tio Canya és mort, però ací tens als successors
Reivindiquen la seua llengua les noves generacions,
Parlem en valencià, somniem en valencià
I els somnis són somnis però es poden alcançar.
Que ja hem fet prou el gamba, se’ls portarem a la tomba,
Ballarem la bamba quan la fi se’ls vinga en tromba,
Cantarem un samba, tenim mala ombra,
No serà per xamba, si estirem segur que tomba!
El parlava Teresín, Tere i també Tereseta
I sent la seva besnéta què anava a parlar Teresa?
Doncs el valencià, veges tu quina sorpresa!!!
Endevina què parlarà la que vinga rere d’esta.
Estime el valencià com estime la meua terra,
Com estime jo als meus pares, com estimava a ma 'üela'
Per ells jo trac la serra, 'pa' mi és la mateixa guerra
Som els rebesnéts del tio Canya,
I tots eixos feixistes que deixen ja de manar,
No és que no es promoga, és que la volen maxacar,
Els causa rebuig oh! Els donarem "serrutxo"
Odien a estos xuxos com a les normes del Puig jo.
No mos fareu catalans!
Vaja tela, se vos en va de les mans,
No són tants, van pujats de mortadel·la
Xafen l’AVL amb la sola de les Vans. Jo
Ho diré clar 'pa' que s’entenga,
El valencià i el català són la mateixa llengua.
Sí, hi ha diferències, com del meu poble a Sueca
Però és la mateixa llengua, txe, la resta ja és política.
Però val ja d’aquesta situació crítica,
Cal acció, reprendrem la ciutat cítrica,
Mans amunt, se va a cagar la perra, som
Rebesnéts del tio Canya en peu de guerra.En fi, com a col·lectiu amb un patrimoni cultural que no sempre és valorat com cal; que no deixa de ser una construcció col·lectiva i intergeneracional destinada a compartir i que sovint se la utilitza per a la infàmia; que representa una realitat inclusiva empentada a ser la part dèbil en un món on la uniformització és moda i en el qual no s'entén que la diversitat és, en essència, allò que ens salva de l’endogàmia i la desesperança; la resistència ha d’esdevenir la cura i el respecte. I, per tot plegat, les estrofes de Tesa són una magnífica oportunitat per a celebrar quaranta anys durant els quals, a pesar de tot i de tant, el Tio Canya de Al Tall segueix viu. I, sobre tot, per a estirar del fil i fer de la memòria la millor de les ferramentes per a construir un futur digne per a tothom. Cantem en cor:
En la pobla hi ha un vell
En la pobla hi ha un vell
Que li diuen tio Canya:
Porta gorra i brusa negra,
Porta gorra i brusa negra,
I una faixa morellana.
Tres voltes només va anar
El tio Canya a València:
Primer quan va entrar en quintes
I en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
De no tornar a xafar-la;
Que a un home que ve del poble,
Ningú fa abaixar la cara.
Set vegades va fer cua,
Set vegades va fer cua,
En presentar uns papers,
Per no saber expressar-se,
Per no saber expressar-se,
En llengua de forasters.
Aguantà totes les burles,
Les paraules agrejades,
I a la Pobla va tornar.
Tio Canya, tio Canya,
No tens les claus de ta casa:
Posa-li un forrellat nou
O et farà fum la teulada.
Tio Canya tingué un fill
Tio Canya tingué un fill
Que li diuen tio Canya:
Porta gorra i brusa negra
Porta gorra i brusa negra,
I una faixa morellana.
Bé recorda el tio Canya
Quan varen portar-lo a escola
Set anys, la cara ben neta,
Ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
El xiquet del tio Canya
Quan va sentir aquell mestre
Parlant de manera estranya.
Cada dia que passava,
Cada dia que passava
Anava encollint els muscles
Per por a que el senyor mestre
Per por a que el senyor mestre
Li fera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
Sens gosar d'obrir la boca
I la escola va odiar.
Tio Canya, tio Canya,
No tens les claus de ta casa:
Posa-li un forrellat nou
O et farà fum la teulada.
Cròniques del carrer diuen
Cròniques del carrer diuen
D'uns nets que té el tio Canya
Que són metges a València
Que són metges a València
Professors i gent lletrada.
Quan a estiu vénen al poble,
Visiten el tio Canya
I el pobre vell se'ls escolta
Parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
Expliquen que el tio Canya
Ja compta amb besnéts molt joves
Que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
Mai parlen en castellà
Com han après dels seus pares,
Sinó com la gent del poble,
Sinó com la gent del poble
La llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
Amb gaiato si et fa falta
Que a València has de tornar
Tio Canya Tio Canya
No tens les claus de ta casa:
Posa-li un forrellat nou,
Perquè avui tens temps encara.
