REPORTATGE
Roser Garcia Piñón
Maig del 2020. Seguim amb el confinament. Hem entrat en primavera estant tothom tancat a les respectives cases. Ha arribat el bon oratge i per fi podem eixir al carrer, tot i que siga només per un breu espai de temps i en un període de la jornada concret, després de quasi 60 dies sense gairebé veure la llum del Sol; sense passejar, sense veure més enllà del que les terrasses i finestres ens volien mostrar; albirant la vida que ens esperava quan per fi puguérem eixir; desitjant abraçades d’amics i familiars. Somniant…
“Es...cultura”. Escultura i cultura a una. Sota aquest joc de paraules, s’inaugurava fa uns anys, un nou atractiu per a la capital de la Plana, i des d’eixe moment no ha fet més que anar prenent forma i força. Castelló amb el pas dels anys, s’ha acabat convertint en un museu a l’aire lliure, un camí de figures i d’escultures, fetes de ferro, que representen la nostra tradició i els nostres costums; la història, el pas del temps… D’aquesta manera, artistes de les nostres terres han sigut els encarregats de decorar els carrers de la capital d’una província que s’ha dotat d’un gran valor no sols estètic, sinó també artístic i cultural.
Si el metro de Sant Petersbrug és famós per les seves estacions, per eixes columnes treballades, els sostres ornamentats, o les pintures que les decoren -fins al punt que es considera un autèntic museu-, els carrers de Castelló estan prenent de la mateixa manera, una rellevància considerada, ja que passejar-se per Castelló, significa fer un tomb per l’escultura i per la història castellonenca.
Un total de 8 rutes, i més de 100 escultures omplin des dels principals indrets de la capital, com ara la plaça de l’ajuntament o l’entrada del Teatre Principal a la plaça de la Pau, fins a racons més llunyans o amagatalls gairebé desconeguts fins i tot pels habitants de la ciutat.
Artistes de terra nostra com Juan Ripollés, Manolo Valdés, Pere Ribera, Juan Adsuara, Melchor Zapata, Llorens Poy, Vicent Varella, Blas Jovells, Manuel Boix o Álvaro Falomir entre d’altres, són els autors d’obres com “El menaoret” -antic ofici propi de les nostres terres dedicat al cànem-, “El sereno”, “En homenatge als dolçainers i tabaleters” -sons tan particulars en la nostra història i cultura-, “El llauradors”, “El tauleller”, “La peixatera” o “El mariner”… O aquells personatges mitològics que van fundar la ciutat, com “Tombatossals”, “Bufanúvols” o “Arrancapins”. Un seguit d’oficis, de personatges propis de la nostra història, nombroses figures típiques de la nostra terra, símbols de la nostra cultura, que mostren mitjançant un bell recorregut per Castelló, qui som i d’on venim. I cap a on anem. Perquè també hi trobem el progrès en aquestes escultures, com bé representa l’escultura que vigila la universitat, i que en el seu moment simbolitzava eixe “oxigen” i alhora “progrés” que trauria el fet de tindre una universitat, com bé afirma el seu autor, Pere Ribera.
Així doncs, celebrem de la millor manera possible aquest “camí a la llibertat”, aquesta eixida al carrer, aquesta primavera confinada, i ja que encara no podem gaudir d’eixes abraçades i besades que tant necessitem, passegem, respirem, gaudim, d’una visita a un museu a l’aire lliure que tenim al nostre abast i que la rutina i les presses que ens apoderaven fins al confinament no ens deixaven veure ni gaudir.
